El Llibre d’Enós

1. Succeí que jo, Enós, coneixent el meu pare, que fou home just — perquè va instruir-me en la seva llengua i també en el nodriment i advertiment del Senyor — i beneït sigui el nom del meu Déu per allò.

2. I us diré de la lluita que vaig sostenir davant Déu, abans de rebre una remissió dels meus pecats.

3. Heus aquí, vaig sortir a caçar feres al bosc, i les paraules que moltes vegades havia sentit parlar el meu pare sobre la vida eterna i el goig dels sants, varen penetrar profundament dins el meu cor.

4. I la meva ànima sentí fam. I em vaig prosternar davant el meu Faedor, tot pregant-li amb poderoses oracions i súpliques per la meva pròpia alma. Tot el dia li vaig clamar, i a entrada de nit, encara elevava la meva veu a dalt, fins que arribà als cels.

5. I em va venir una veu, dient: Enós, els teus pecats et són perdonats, i seràs beneït.

6. Jo, Enós, sabia que Déu no podia mentir; per tant, la meva culpabilitat fou esborrada.

7. I vaig dir: Senyor, com s’ha fet això?

8. I em digué: Per la teva fe en Crist, el qui no has oït ni has vist mai; i passaran molts anys abans que es manifesti en la carn. Vés-te’n, doncs, la teva fe t’ha fet bo.

9. Ara, succeí que quan vaig haver sentit aquestes paraules, vaig començar a desitjar el benestar dels meus germans, els nefites. Per tant, li vaig vessar l’ànima entera a Déu per a ells.

10. I mentre m’esforçava així en l’esperit, heus aquí, la veu del Senyor arribà novament a la ment, dient: Visitaré els teus germans segons la seva diligència en guardar els meus manaments. Els he donat aquest país, i és una terra santa, i no la maleiré sinó per causa de la iniquitat. Per tant, visitaré els teus germans segons ho he dit, i les seves transgressions faré caure amb dolor damunt el seu propi cap.

11. I quan jo, Enós, vaig haver sentit aquestes paraules, la meva fe començà a fer-se immutable en el Senyor; i li vaig pregar amb molts llargs esforços pels meus germans, els lamanites.

12. I succeí que després d’haver pregat i obrat amb tota diligència, el Senyor em va dir: Et concediré segons el que desitges, a causa de la teva fe.

13. Ara, aquest era el desig que anhelava d’ell — que si per cas el meu poble, els nefites, queia en transgressió i d’alguna manera era destruït, i els lamanites no ho eren, que el Senyor Déu preservés una història del meu poble, els nefites, encara que fos pel poder del seu braç sant, per tal que algun dia futur eixís fins als lamanites, a fi que, tal volta, fossin portats a la salvació.

14. Perquè fins llavors els nostres esforços foren vans en restablir-los a la veritable fe. I juraven en la seva còlera que, si fos possible, destruirien els nostres annals, i nosaltres, i també totes les tradicions dels nostres pares.

15. Per tant, jo, coneixent que el Senyor Déu podia preservar els nostres annals, li suplicava sense parar, ja que m’havia dit: Qualsevol cosa que demanis amb fe, creient que la rebràs en el nom de Crist, l’obtindràs.

16. I vaig tenir fe, i vaig clamar a Déu que preservés els annals. I ell va pactar amb mi que els faria eixir als lamanites al seu propi i degut temps.

17. I jo, Enós, sabia que es faria segons el pacte que havia fet. Per tant, la meva ànima reposà.

18. I el Senyor em digué: Els teus pares també em varen reclamar el mateix, i els serà concedit segons la seva fe, perquè la d’ells fou semblant a la teva.

19. Ara, succeí que jo, Enós, vaig anar entre el poble de Nefí, profetitzant de coses que vindrien, i testificant de tot el que havia sentit i vist.

20. I dono testimoniatge que el poble de Nefí s’afanyà en restablir els lamanites a la veritable fe en Déu. Però les nostres feinades foren vanes; el seu odi era implacable, i es deixaven portar per la seva naturalesa perversa, que esdevingueren una gent salvatge, ferotge i sanguinària, plena d’idolatria i d’immundícia. S’alimentaven d’animals de rapinya; vivien en tendes, vagant arreu per l’erm, amb una curta faixa de pell al voltant dels lloms i el cap afeitat. I la seva destresa fou amb l’arc, i amb la simitarra i la destral. Molts d’ells només menjaven carn crua; i tothora cercaven de destruir-nos.

21. I succeí que el poble de Nefí conreava la terra i criava tota mena de gra i de fruita, i ramats de bestiar i tota mena de vaques, i cabres, i cabres salvatges, i també molts cavalls.

22. I hi havia molts profetes entre nosaltres. Però era una gent testarruda, dura d’enteniment.

23. I si no fos amb una extrema severitat, amb la predicació i profecies de guerres, i baralles i destruccions, fent-los memòria constantment de la mort, la durada de l’eternitat, i els judicis i el poder de Déu, i totes aquestes coses — suscitant-los tothora per a mantenir-los en el temor del Senyor — us dic que només amb aquestes coses, i amb una claredat de paraules fora mida, s’evità que no davallessin ràpidament fins a la destrucció. D’aquesta faisó escric sobre ells.

24. I vaig veure guerres entre els nefites i els lamanites en el transcurs de la meva vida.

25. I succeí que vaig començar a envellir. Ja havien transcorregut cent setanta-nou anys, des que el nostre pare Lehí eixí de Jerusalem.

26. I vaig veure que aviat hauria de baixar a la tomba, havent obrat en mi el poder de Déu perquè prediqués i profetitzés a aquest poble, i els declarés la paraula segons la veritat que és en Crist. I ho he fet tots els meus dies, i m’he alegrat més en allò que en les coses del món.

27. Aviat aniré al lloc del meu repòs, que és amb el meu Redemptor, perquè sé que en ell trobaré repòs. I m’alegro en el dia quan el meu cos mortal es revesteixi d’immortalitat, i m’estigui davant ell. Llavors veuré la seva faç amb plaer, i ell em dirà: Acosta’t a mi, tu, beneït; hi ha un lloc preparat per a tu en les mansions del meu Pare. Amén.