1. Ara acabo el meu registre sobre la destrucció del meu poble, els nefites. Succeí que nosaltres marxàrem davant dels lamanites.

2. I jo, Mormó, vaig escriure una epístola al rei dels lamanites, i li vaig demanar que ens permetés de reunir el nostre poble al país de Cumora, prop d’un pujol anomenat Cumora, des d’on els podríem presentar batalla.

3. I el rei dels lamanites em concedí el que li vaig demanar.

4. I succeí que anàrem al país de Cumora i hi plantàrem les tendes al voltant del pujol de Cumora. Era un país de moltes aigües, rius i fonts; i allí teníem esperança de prevaler als lamanites.

5. I quan havia passat l’any tres-cents vuitanta-quatre, havíem arreplegat tots els restants del nostre poble al país de Cumora.

6. I succeí que quan haguérem reunit en un tot el poble, jo, Mormó, vaig començar a envellir. I coneixent que seria l’última lluita del meu poble, i havent rebut del Senyor el manament de no deixar que els annals que ens havien transmès els nostres pares, que eren sagrats, caiguessin en les mans dels lamanites (perquè ells els destruirien), per tant, vaig fer aquesta narració treta de les planxes de Nefí. I vaig amagar al pujol de Cumora tots els annals que m’havien estat confiats per la mà del Senyor, fora d’aquestes poques que vaig lliurar al meu fill Moroni.

7. I succeí que el meu poble, junt amb les seves dones i fills, ja veien els exèrcits dels lamanites, que els marxaven a sobre. I amb aquesta terrible por de la mort que omple el cor de tots els malvats, els expectaven.

8. I succeí que arribaren a combatre’ns. I tota ànima s’omplia de terror per ésser tants els seus nombres.

9. I succeí que es llançaren damunt el meu poble amb l’espasa, l’arc, i la fletxa i el destral, i amb tota mena d’armes de guerra.

10. I succeí que els meus homes foren segats, sí, fins els deu mil que estaven amb mi; i jo vaig caure ferit entremig. I em passaren de llarg, i no em llevaren la vida.

11. Quan ja hagueren passat — i havien estassat tot el meu poble, llevat de vint-i-quatre de nosaltres (entre els quals es trobava el meu fill Moroni), i nosaltres havien sobreviscut la mortaldat del nostre poble — l’endemà quan els lamanites s’hagueren retirat als seus campaments, des de dalt del pujol de Cumora veiérem els deu mil del meu poble, tots segats, que jo havia conduït al combat.

12. I també veiérem els deu mil del meu poble que havien estat dirigits pel meu fill Moroni.

13. També els deu mil de Gidgiddona que havien caigut, i ell mateix entremig.

14. I Lamah havia caigut amb els seus deu mil. I Gilgal havia caigut amb els seus deu mil. I Limha havia caigut amb els seus deu mil. I Jeneum havia caigut amb els seus deu mil. I Cumeníah, i Moroníah, Antiònum i Shiblon, i Shem i Josh havien caigut, amb els seus deu mil cadascú.

15. I n’hi havia altres deu que caigueren per l’espasa, amb els seus deu mil cadascú. Sí, àdhuc tots del meu poble, fora d’aquells vint-i-quatre que eren amb mi, i uns pocs que s’havien escapolit a les terres del sud, i uns quants que s’havien passat als lamanites. I la seva carn i els seus ossos i sang jeien damunt la faç de la terra, jaquits per les mans dels qui els occiren, per a descompondre’s damunt la terra, i a desfer-se i retornar a la seva mare terra.

16. I la meva ànima es partia d’angoixa pels occits del meu poble, i vaig exclamar:

17. Oh vosaltres, bells meus, com heu pogut deixar els camins del Senyor! Oh formosos, com poguéreu rebutjar aquell Jesús que us rebia amb els braços oberts!

18. Heus aquí que si no haguéssiu fet així, no hauríeu caigut! Però heus aquí que heu caigut, i jo ploro la vostra pèrdua!

19. Oh formosos fills i filles, vosaltres, pares i mares, marits i esposes, formosos, com és que heu pogut caure?

20. Pero heus aquí, que us n’heu anat, i les meves angoixes no us poden portar de volta!

21. I s’apropa el dia en què la vostra mortalitat s’ha de revestir d’immortalitat, i aquests cossos que ara es descomponen en la corrupció, aviat s’han de tornar incorruptes. Llavors haureu d’estar-vos davant el tribunal de Crist, per a ésser jutjats segons les vostres obres. I si és que sou justos, aleshores sereu beneïts junt amb els vostres pares que partiren abans que vosaltres.

22. Oh, que us haguéssiu penedit abans que aquesta gran destrucció us hagués caigut al damunt! Però heus aquí, ja us n’heu anat, i el Pare, sí, l’Etern Pare del cel, coneix el vostre estat. I ell fa amb vosaltres d’acord amb la seva justícia i misericòrdia.