1. Succeí que en l’any onzè del govern dels jutges sobre el poble de Nefí, en el dia cinquè del segon mes, havent regnat molta pau en la país de Zarahemla, puix que no hi havia hagut guerres ni baralles durant alguns anys, fins al cinquè dia del segon mes de l’any onzè, ressonà un crit de guerra per tot el país.

2. Perquè els exèrcits dels lamanites havien penetrat pel cantó de l’erm dins les fronteres de país, fins a la cuitat d’Ammoníah, i es posaren a matar la gent i a destruir la cuitat.

3. I succeí que abans que els nefites poguessin aixecar un exèrcit prou per a rebutjar-los del país, hagueren destruït els habitants que estaven a la ciutat d’Ammoníah, així com alguns a les fronteres del país de Noè, i d’altres se’ls emportaren captius dins l’erm.

4. Ara, succeí que els nefites desitjaren aconseguir aquells que foren enduts captius dins l’erm.

5. Per tant, aquell que havia estat designat capità en cap dels exèrcits dels nefites (s’anomenava Zoram, i tenia dos fills, Lehí i Ahà) coneixent ell i els seus dos fills que Alma era l’alt sacerdot sobre l’església, i havent sentit que tenia l’esperit de profecia, per això acudiren a ell i li demanaren per on volia el Senyor que sortissin a l’erm per a cercar els germans que els lamanites s’havien emportat captius.

6. I succeí que Alma ho preguntà al Senyor. I tornà i els digué: Heus aquí que els lamanites creuaran el riu Sidó en l’erm del sud, més enllà de les fronteres del país de Mantí. I allí els trobareu, a l’est del riu Sidó, i allí el Senyor us lliurarà els vostres germans, els quals els lamanites han fet captius.

7. I succeí que Zoram i els seus fills travessaren el riu Sidó amb els seus exèrcits, i marxaren més enllà de les fronteres de Mantí, dins l’erm del sud, que quedava a l’est del riu Sidó.

8. I envestiren els exèrcits dels lamanites, i aquests foren escampats i foragitats dins l’erm; i prengueren els seus germans que els lamanites havien fet captius, i ni una sola ànima es va perdre dels que eren captius; i foren duts pels seus germans per a posseir les seves pròpies terres.

9. Així acabà l’any onzè dels jutges, havent estat foragitats els lamanites del país, i el poble d’Ammoníah fou destruït; sí, tota ànima vivent dels ammoniahites quedà destruïda, així com la seva gran ciutat, que deien que Déu mateix no podia destruir a causa de la seva grandiositat.

10. Mes heus aquí, en un sol dia restà desolada, i els cadàvers foren destrossats pels gossos i les feres de l’erm.

11. Així i tot, però, després de molts dies, els cadàvers foren apilats damunt el sòl, i els varen tapar amb una capa lleugera. I fou tan forta la pudor, que no va entrar la gent a prendre possessió del país d’Ammoníah, fins que passaren molts anys. I l’anomenaren la Desolació dels Nehors; perquè eren de la fe de Nehor, els qui varen morir. I les seves terres restaren desolades.

12. Els lamanites no tornaren a fer la guerra contra els nefites fins l’any catorzè del govern dels jutges sobre el poble de Nefí. I així, durant tres anys el poble de Nefí va tenir pau contínua en tot el país.

13. I Alma i Amulek sortiren predicant el penediment al poble en els seus temples i santuaris, i també en les seves sinagogues, que foren construïdes a la faisó dels jueus.

14. I a tots els qui volien escoltar les seves paraules, els comunicaren la paraula de Déu, sense fer excepció de ningú, contínuament.

15. I així Alma i Amulek sortiren, com molts d’altres que havien estat escollits per a l’obra, per a predicar la paraula per tot el país. I es va generalitzar l’establiment de l’església per tot el país, en tota la regió dels encontorns, entre tota la gent dels nefites.

16. I no hi havia desigualtat entre ells. El Senyor vessà el seu Esperit sobre tot el país a fi de preparar l’enteniment dels fills dels homes, o de preparar-los el cor, per a rebre la paraula que se’ls ensenyaria al temps de la seva vinguda —

17. Per tal que no s’endurissin contra la paraula, a fi que no fossin incrèduls i anessin cap a la destrucció, sinó que rebessin la paraula amb goig, i com una branca quedessin empeltats al cep veritable, perquè entressin al repòs del seu Déu i Senyor.

18. I els sacerdots que sortien entre la gent, predicaren contra tota mena de mentides, i enganys, i enveges, i baralles, i malícia i vituperis, i el furtar, robar, pillar, assassinar, adulterar, i tota mena de luxúria, cridant que aquestes coses no devien existir —

19. Declarant-los les coses que prompte havien de succeir, sí, exposant la vinguda del Fill de Déu, els seus sofriments i la seva mort, i també la resurrecció dels morts.

20. I molta gent preguntava sobre el lloc on el Fill de Déu havia de venir, i hom ensenyava que se’ls apareixeria després de la seva resurrecció. I això el poble escoltà amb gran goig i alegria.

21. I així, una vegada establerta l’església per tot el país — havent aconseguit la victòria sobre el diable, i predicant-se la paraula de Déu en la seva puresa per tot el país, i vessant el Senyor les seves benediccions sobre la gent — així acabà l’any catorzè del govern dels jutges sobre el poble de Nefí.