1. Succeí que tots aquells que no volgueren escoltar les paraules d’Helaman i dels seus germans, es confabularen contra ells.

2. I estaven tan enfadats que resolgueren de matar-los.

3. Ara, el dirigent dels qui anaven enfadats amb els seus germans, era un home gran i fort; i es deia Amalickíah.

4. Amalickíah ambicionava de fer-se rei; i els qui estaven irats també el volien per rei. I els més d’ells eren jutges inferiors del país, que cercaven el poder.

5. S’havien deixat portar per les paraules afalagadores d’Amalickíah, que si el sostenien i el constituïen rei, ell els posaria com a governants del poble.

6. Així foren enduts per Amalickíah a les disputes, malgrat les predicacions d’Helaman i dels seus germans, sí, malgrat la gran cura amb què vetllaven l’església, puix que n’eren alts sacerdots sobre ella.

7. I hi havia molts de l’església que cregueren en les paraules afalagadores d’Amalickíah. Per tant, es varen separar de l’església mateixa. Així els afers del poble de Nefí esdevingueren molt inestables i perillosos, malgrat la gran victòria que havien sostingut sobre els lamanites, i la gran gaubança que havien sentit de veure’s alliberats per la mà del Senyor.

8. Així veiem que en són de disposats els fills dels homes d’oblidar-se del seu Déu i Senyor! Sí, que promptes de fer iniquitats i de deixar-se portar pel maligne!

9. També veiem la gran dolenteria que un sol home malvat pot causar que es faci entre els fills dels homes.

10. Sí, veiem que Amalickíah, per ésser home d’artificis enginyosos, i de moltes paraules afalagadores, descaminà el cor de molts del poble a obrar amb iniquitat; sí, i a cercar de destruir l’església de Déu, i el fonament de llibertat que Déu els havia concedit, o la benedicció que Déu havia enviat sobre la faç de la terra, per amor dels justos.

11. I succeí que quan Moroni, que era el comandant en cap dels exèrcits dels nefites, sentí d’aquestes dissensions, es va enutjar amb Amalickíah.

12. I succeí que esquinçà la seva túnica, i prenent una de les tires hi va escriure: En memòria del nostre Déu, la nostra religió i llibertat, i de la nostra pau, les nostres esposes i fills. I l’enganxà a la punta d’una llança.

13. I s’ajustà el casc, i la cuirassa i els escuts, i se cenyí l’armadura als lloms. Llavors agafà la llança on hi havia a la punta la tira de la seva túnica — i la va anomenar la senyera de la llibertat — i s’inclinà a terra i pregà fervorosament a Déu, demanant que les benediccions de la llibertat restessin amb els seus germans mentre quedés un grup de cristians per a posseir la terra.

14. Perquè així anomenaven aquells que no eren de l’església de Déu, als vertaders creients en Crist que pertanyien a l’església de Déu.

15. I els qui pertanyien a l’església eren fidels; sí, els qui eren creients vertaders de Crist es prengueren amb joia, el nom de Crist, o de cristians tal com els deien, per la seva creença en el Crist que havia de venir.

16. Per això, Moroni pregà aleshores que la causa dels cristians i de la llibertat del país, fos afavorida.

17. I quan hagué vessat la seva ànima a Déu, donà nom a tota la terra que era al sud de la terra de Desolació, sí, en fi a tot el país, tant cap al nord com al sud: Terra escollida i país de llibertat.

18. I digué: Déu, amb tota certesa, no permetrà que nosaltres, que som menyspreats perquè ens prenem el nom de Crist, siguem trepitjats i destruïts, fins que no ho provoquem amb les nostres mateixes transgressions.

19. I quan Moroni hagué dit aquestes paraules, sortí entre el poble enarborant a l’aire la tira de la seva roba, per tal que tothom veiés la inscripció que hi havia escrita, i cridant en veu alta:

20. Heus aquí, tot aquell que vulgui guardar aquesta senyera en el país, que es presenti, en la força del Senyor, i faci aliança de mantenir els seus drets i la seva religió, a fi que Déu el Senyor el beneeixi.

21. I succeí que quan Moroni hagué fet aquesta crida, el poble hi arribà corrents amb l’armadura als lloms, esquinçant-se els seus vestiments, com a senyal o aliança que mai per mai no abandonarien el seu Déu i Senyor, o sigui, que si transgredien els manaments de Déu, o queien en transgressió, i s’avergonyien de portar el nom de Crist, que el Senyor els destrossés, tal com ells havien fet amb els seus vestiments.

22. Ara, aquesta fou l’aliança que feren, i tiraren els vestiments als peus de Moroni, tot dient: Fem aliança amb el nostre Déu, que siguem destruïts, tal com ho han estat els nostres germans del país cap al nord, si caiem en transgressió. Sí, que ens llenci als peus dels nostres enemics, com hem llençat els nostres vestiments als teus peus per a ésser trepitjats, si és que caiem en transgressió.

23. Moroni els digué: Heus aquí que som una resta de la semença de Jacob. Som una resta de la semença de Josep, la túnica del qual els seus germans esquinçaren. I ara, recordem-nos de complir els manaments de Déu, o els nostres germans esquinçaran els nostres vestiments, i serem ficats a la presó, o venuts o morts.

24. Sí, conservem la nostra llibertat com una resta de Josep. Sí, recordem les paraules de Jacob, abans de morir, perquè va veure que un tros de la resta de la túnica de Josep s’havia conservat i no s’havia podrit. I digué: Així com aquesta resta de la roba del meu fill s’ha conservat, així serà preservada una resta de la semença del meu fill per la mà de Déu. I la prendrà per a ell, mentre l’altra resta de la semença de Josep deixarà d’existir, tal com la resta de la seva roba.

25. Ara, això entristeix la meva ànima. Però així i tot, el meu esperit es reconforta en el meu fill, a causa d’aquella part de la seva posteritat que Déu prendrà per a ell.

26. Aquest fou el llenguatge de Jacob.

27. Ara, qui sap si la resta de la semença de Josep que deixarà d’existir, tal com la seva roba, no seran aquests que s’han dissentit de nosaltres? Sí, o potser serem nosaltres mateixos, si no ens mantenim ferms en la fe del Crist.

28. I succeí que quan Moroni hagué dit això, sortí, i també envià homes a totes les parts del país on hi havia dissensions, i féu aplegar tots aquells que desitjaven conservar la seva llibertat, per a fer front a Amalickíah i als qui els havien dissentit, coneguts per amalickiahites.

29. I succeí que quan Amalickíah veié que el poble de Moroni era més nombrós que els amalickiahites, i que el seu poble dubtava de la justícia de la causa que havien emprès, com que tenia por de no reeixir, agafà aquells del seu poble que volgueren, i marxà cap a la terra de Nefí.

30. Però a Moroni no li semblà convenient que els lamanites tinguessin més reforços. Per tant, pensava d’atallar el poble d’Amalickíah, o agafar-los i fer-los tornar, i executar Amalickíah. Sí, sabia que aquest incitaria els lamanites a la ira en contra d’ells, i els provocaria a la guerra; i sabia que Amalickíah ho faria així, per tal d’assolir els seus propòsits.

31. Per això Moroni cregué oportú de prendre les seves forces, que s’havien agrupat i armat, i havien fet aliança de conservar la pau. I succeí que, agafant els seus exèrcits amb les tendes, marxà a l’erm, per a copar el pas a Amalickíah.

32. I succeí que ho va fer segons desitjava, i sortí a l’erm i atallà les forces d’Amalickíah.

33. I Amalickíah fugí amb uns quants dels seus homes, i els altres, havent-se lliurat a mans de Moroni, foren retornats al país de Zarahemla.

34. Ara, Moroni, havent estat nomenat pels jutges superiors i per la veu del poble, per tant, tenia poder, segons la seva voluntat, sobre els exèrcits dels nefites, per a establir i exercir autoritat sobre ells.

35. I manà que executessin tot amalickiahita que es negava a fer aliança de sostenir la causa de la llibertat, per tal de conservar un govern lliure; i foren molt pocs els qui rebutjaren l’aliança de la llibertat.

36. Succeí que també féu enarborar la senyera de la llibertat damunt totes les torres de la terra que posseïen els nefites. Així fou com Moroni plantà l’estendard de la llibertat entre els nefites.

37. I novament començaren a gaudir de la pau, i així preservaren la pau en el país, gairebé fins al final de l’any dinovè del govern dels jutges.

38. I Helaman i els alts sacerdots també guardaren l’ordre dintre l’església; sí, durant quatre anys tingueren molta pau i gaubança dins l’església.

39. I succeí que molts moriren creient fermament que el Senyor Jesucrist havia redimit les seves ànimes; així sortiren d’aquest món exultant.

40. I hi havia alguns que moriren de febres, les que en certes estacions de l’any eren freqüents en el país; però molts no morien de les febres, gràcies a les exceŀlents qualitats de les moltes plantes i arrels que Déu havia preparat per a treure les causes d’aquelles malalties a les quals els homes estaven subjectes per raó del clima.

41. Però n’hi havia molts que moriren de vellesa; i els qui moriren en la fe de Crist són feliços en ell, com ho hem de suposar.