1. I succeí que sortiren i es posaren a predicar la paraula de Déu al poble, entrant a les seves sinagogues i cases; sí, i també predicaren la paraula pels seus carrers.

2. I succeí que després de molta feina entre ells, començaren a reeixir entre la classe pobre, puix que aquests foren llençats de les sinagogues a causa de la tosquedat dels seus vestits.

3. Per això, no els era permès d’entrar a les sinagogues a adorar Déu, perquè eren tinguts com a brutícia, per tant, eren pobres. Sí, eren considerats pels seus germans com l’escòria. Per tant, eren pobres quant a les coses del món, i també eren pobres de cor.

4. Ara, mentre Alma estava ensenyant i parlant al poble en el turó d’Onida, se li acostà una gran multitud que eren d’aquells dels que hem parlat, pobres de cor a causa de la seva pobresa pel que fa a les coses del món.

5. I s’atansaren a Alma, i el principal d’entre ells li digué: Què faran aquests germans meus, ja que són menyspreats de tots els homes a causa de la seva pobresa, i més en particular dels nostres sacerdots? Perquè aquests ens han fet fora de les sinagogues que ens hem afanyat en edificar amb les pròpies mans, i ens han rebutjat a causa de la nostra molt gran pobresa; i no tenim cap lloc on adorar el nostre Déu. Què hem de fer, doncs?

6. Ara, en sentir Alma això, es girà de seguida cap a ell, i esguardà amb gran goig; perquè veié que les seves afliccions els havien humiliat de debò, i que es trobaven en una preparació per a escoltar la paraula.

7. Per això ja no digué més a l’altra multitud, sinó que estengué la mà, i clamà a aquells que esguardava, els qui estaven penedits de debò, i els digué:

8. Veig que sou baixos de cor; i si és així, beneïts sigueu.

9. El vostre germà ha dit: Què hem de fer, ja que ens fan fora de les nostres sinagogues, de manera que no podem adorar el nostre Déu.

10. Heus aquí, jo us dic: Us penseu que no podeu adorar a Déu sinó en les vostres sinagogues?

11. I a més us pregunto: Suposeu que no heu d’adorar Déu més d’una vegada a la setmana?

12. Jo us dic que és bo que us treguin de les vostres sinagogues perquè sigueu humils i aprengueu saviesa, ja que cal que n’aprengueu. Puix que és perquè sou foragitats i menyspreats dels vostres germans, per la vostra molt gran pobresa, que sou portats a ésser baixos de cor; perquè sou portats a la força a ésser humils.

13. Ara, ja que sou compeŀlits a ésser humils, beneïts sou. Car l’home de vegades, si és que es veu compeŀlit a ésser humil, cerca el penediment; i certament aquell que es penedeix trobarà misericòrdia, i el qui troba la misericòrdia, i persevera fins a la fi, se salvarà.

14. I com us he dit, que per ésser compeŀlits a ésser humils fóreu beneïts, no creieu que són més beneïts aquells que s’humilien de debò a causa de la paraula?

15. Sí, aquell que s’humilia de debò, i es penedeix dels seus pecats i persevera fins a la fi, serà beneït — sí, molt més que aquells que es veuen compeŀlits a ésser humils per la seva gran pobresa.

16. Per això, beneïts són aquells que s’humilien sense veure’s compeŀlits a ésser humils. O més be, beneït és aquell que creu en la paraula de Déu i es bateja sense obstinació de cor, sí, sense ésser dut a conèixer la paraula, o àdhuc d’ésser compeŀlit a conèixer, abans de creure.

17. Sí, n’hi ha molts que diuen: Si ens mostraràs un senyal del cel, llavors sabrem del cert; aleshores creurem.

18. Ara, jo us pregunto: Això és la fe? Jo us dic que no; perquè si un home sap una cosa, no té motius per a creure, perquè ja ho sap.

19. Així, quant més maleït és aquell que coneix la voluntat de Déu i no la fa, que el qui només creu o sols té motius per a creure, i cau en transgressió.

20. Ara, d’aquesta cosa vosaltres heu de jutjar. Us dic, tant és per una banda com per l’altra; i es farà a cada home, segons la seva obra.

21. I tal com deia sobre la fe: La fe no és tenir una coneixença perfecta de les coses; per això, si teniu fe, teniu esperança de les coses que no es veuen, que són certes.

22. Ara, us dic, i voldria que recordeu, que Déu és misericordiós per a tots aquells que creuen en el seu nom; per això ell vol, en primer lloc, que cregueu, sí, àdhuc en la seva paraula.

23. I l’imparteix pels àngels fins als homes, sí, i no solament als homes, sinó a les dones també. I això no és pas tot; als infants se’ls hi donen paraules moltes vegades que deixen confosos els savis i els instruïts.

24. Així doncs, estimats germans, com que m’heu demanat què heu de fer, puix que esteu afligits i rebutjats — ara, no vull que us penseu que desitjo jutjar-vos, només segons allò que és veritat.

25. Perquè no vull dir que tots vosaltres heu estat compeŀlits a humiliar-vos, perquè crec en veritat que n’hi ha alguns entre vosaltres que s’humiliarien en qualsevol circumstància que es trobessin —

26. Ara, tal com us ho he dit sobre la fe, que no era una coneixença perfecta, així també ho és quant a les meves paraules. No podeu saber de la seva certesa al principi, fins a la perfecció, com tampoc la fe no és una coneixença perfecta.

27. Però si despertareu i desvetllareu les vostres facultats, fins a una prova sobre les meves paraules, i exercitareu una miqueta de fe, sí, encara que no feu més que desitjar creure, deixeu que aquest desig obri en vosaltres, fins que cregueu de una manera que pugueu donar lloc a una part de les meves paraules.

28. Ara, compararem la paraula a una llavor. Si feu lloc que una llavor es pugui plantar al vostre cor, heus aquí, si és una llavor vertadera, o una bona llavor, si no la rebutgeu per la vostra incredulitat, que fareu resistència a l’Esperit del Senyor, heus aquí, que començarà a inflar-se dintre vostre. I quan sentiu aquests moviments d’inflor, començareu a dir-vos: Ha d’ésser bona aquesta llavor, o que la paraula ha d’ésser bona, perquè comença a eixamplar la meva ànima; sí, comença a iŀluminar el meu enteniment, sí, comença a ésser deliciosa per a mi.

29. Ara, no augmentaria això la vostra fe? Us dic que sí; però, així i tot, no ha crescut fins a una coneixença perfecta.

30. Però tal com la llavor s’infla i brota, i comença a créixer, aleshores haureu de dir que la llavor és bona, perquè s’infla i brota, i comença a créixer. Ara, no us enfortirà això la fe? Sí, l’enfortirà perquè direu: José que aquesta és una bona llavor, perquè brota i comença a créixer.

31. Ara, esteu segurs que és una bona llavor? Jo us dic que sí, perquè tota llavor dóna fruit segons la seva semblança.

32. Per tant, si una llavor creix, és que és bona, però si no creix, no és bona; per tant, és rebutjada.

33. Ara, heus aquí, perquè heu fet la prova i heu sembrat la llavor, i s’infla i brota, i comença a créixer, heu de saber que la llavor és bona.

34. Ara, és perfecta la vostra coneixença? Sí, la vostra coneixença és perfecta en aquella cosa, i la vostra fe queda endormiscada. I és així, perquè en sabeu, ja que sabeu que la paraula us ha eixamplat l’ànima, i també sabeu que ha brotat, que el vostre enteniment comença a iŀluminar-se, i la vostra ment comença a expandir.

35. Aleshores, això no és pas veritable? Us dic que sí, perquè és llum, i tot allò que és llum és bo, perquè és discernible; per tant, heu de saber que és bo. Ara, heus aquí una vegada que heu provat aquesta llum, és perfecta la vostra coneixença?

36. Heus aquí, us dic que no; ni tampoc heu de deixar de banda la vostra fe, ja que sols l’heu feta servir per a plantar la llavor, a fi de fer la prova per a saber si era bona.

37. I tal com l’arbre comença a créixer, vosaltres direu: Nodrim-lo amb molta cura, que arreli, que creixi i que ens doni fruit. Així doncs, si el nodriu amb molta cura, arrelarà, i creixerà i donarà fruit.

38. Però si descuideu l’arbre i no us preocupeu de nodrir-lo, heus aquí no posa cap arrel; i quan surt el xardor del sol i l’abrasa, com que no té arrel, s’asseca, i l’arrenqueu i el llenceu.

39. Ara, això no era perquè la llavor no fos bona, ni perquè el seu fruit no hagués estat desitjable, sinó és perquè el vostre terreny és estèril i no voleu nodrir l’arbre; per tant, no en podeu obtenir el fruit.

40. I així, si no voldreu nodrir la paraula, mirant endavant amb l’ull de la fe fins al seu fruit, no podreu mai collir el fruit de l’arbre de la vida.

41. Però, si nodrireu la paraula, sí, si nodriu l’arbre tal com comença a créixer, per la vostra fe, amb tota diligència, i amb paciència, mirant endavant fins al seu fruit, aquest arrelarà; i heus aquí, serà un arbre tot pujant fins a vida eterna.

42. I per la vostra diligència, i la vostra fe, i la vostra paciència amb la paraula en nodriria, a fi que arreli en vosaltres, heus aquí que al seu temps en collireu el fruit, que és molt preciós, que és dolç per damunt de tota dolçor, i blanc per damunt de tota blancor, sí, i pur per damunt de tota puresa. I fareu festí d’aquest fruit fins a assaciar-vos-en, que no sentiu mai més fam ni set.

43. Aleshores, germans meus, collireu la recompensa de la vostra fe, i la vostra diligència i paciència, i longanimitat, tot esperant que l’arbre us doni del seu fruit.