1. Ara, succeí que mentre Alma feia camí des de la terra de Gedeó cap al sud, més enllà de la terra de Mantí, heus aquí, quedà sorprès de trobar els fills de Mossíah caminant cap al país de Zarahemla.

2. Ara, aquests fills de Mossíah estaven amb Alma quan l’àngel se li va aparèixer la primera vegada. Per això Alma s’alegrà molt en veure els seus germans; i el que augmentà més el seu goig, encara eren germans seus en el Senyor. Sí, i s’havien enfortit en el coneixement de la veritat; perquè eren homes d’inteŀligència sana i havien escodrinyat afanyadament les escriptures, a fi de conèixer la paraula de Déu.

3. Però això no es tot; s’havien donat a molta pregària i dejuni. Així doncs, tenien l’esperit de profecia i l’esperit de revelació, i quan ensenyaven, ho feien amb poder i autoritat, àdhuc amb el poder i l’autoritat de Déu.

4. I havien estat ensenyant la paraula de Déu per espai de catorze anys entre els lamanites, i havien reeixit en portar molts al coneixement de la veritat; sí, pel poder de les seves paraules molts arribaren davant l’altar de Déu, per a invocar el seu nom i confessar-li els seus pecats.

5. Ara, aquestes són les circumstàncies que els havien acompanyat en les seves jornades, perquè havien passat moltes tribulacions: Havien patit molt, tant en el cos com en l’esperit, tal com la fam, la set i les fatigues, i també molta obra en l’esperit.

6. Ara aquestes foren les seves jornades: S’havien acomiadat del seu pare, Mossíah, en el primer any dels jutges, després d’haver-li refusat el regne que ell desitjava conferir-los, i així era també el parer del poble.

7. Així i tot, marxaren del país de Zarahemla i s’emportaren les seves espases i les seves llances, i els seus arcs i fletxes i fones; i així ho feren per tal de proveir-se d’aliments mentre eren a l’erm.

8. I així se n’anaren a l’erm amb els que havien escollit, a fi de pujar a la terra de Nefí per a predicar la paraula de Déu als lamanites.

9. I succeí que varen fer camí per molts dies per l’erm, i dejunaren molt i pregaren molt a fi que el Senyor els concedís una porció del seu Esperit per a acompanyar-los i restar amb ells, per tal que poguessin ésser instrument a les mans de Déu en portar, si fos possible, els seus germans, els lamanites, a coneixença de la veritat, a conèixer la vilesa de les tradicions dels seus pares, que no eren correctes.

10. I succeí que el Senyor els visità amb el seu Esperit, i els digué: Sigueu conhortats. I restaren reconfortats.

11. I el Senyor també els digué: Aneu enmig dels lamanites, germans vostres, i establiu-hi la meva paraula. Amb tot, sereu pacients en les angoixes i afliccions, per tal de donar-los bons exemples en mi, i jo us faré instruments en les meves mans, per a la salvació de moltes ànimes.

12. I succeí que els cors dels fills de Mossíah, i també d’aquells que els acompanyaven, poguessin portar a conèixer el pla de redempció.

13. I succeí que quan hagueren arribat a les fronteres del país dels lamanites, se separaren i se n’anaren els uns dels altres, tot confiant en el Senyor que es retrobessin al final de la seva collita; car suposaven que era gran l’obra que havien emprès.

14. I efectivament ho era, puix que havien emprès la predicació de la paraula de Déu a un poble salvatge, empedreït i ferotge, que es delectava en assassinar els nefites, i en robar i desposseir-los; i tenien el cor posat en les riqueses, o en l’or i la plata, i les pedres precioses. Amb tot, cercaven d’obtenir aquestes coses assassinant i desposseint, per a no treballar per elles amb les pròpies mans.

15. Així, era un poble molt indolent, molts dels quals adoraven ídols; i la maledicció de Déu els havia caigut al damunt a causa de les tradicions dels seus pares; malgrat tot, les promeses del Senyor s’estenien fins a ells, sota la condició que es penedissin.

16. Per això, és aquest el motiu pel que els fills de Mossíah havien emprès l’obra, que per si cas els poguessin conduir al penediment; que tal vegada els poguessin portar a conèixer el pla de redempció.

17. Per tant, es varen separar els uns dels altres, i sortiren entre els lamanites, cada un sol, segons la paraula i el poder de Déu, que els hi era impartida.

18. Ara Ammon era el seu cap, o més bé, els adoctrinà. I se’ls n’anà, després d’haver-los beneït segons els seus graus diferents, havent-los assenyalat la paraula de Déu, o ministrat a ells abans de la seva partida. I així prengueren els seus diversos camins per tot el país.

19. I Ammon va anar al país d’Ismael, que es deia pels fills d’Ismael, els quals també s’havien convertit en lamanites.

20. I en entrar Ammon al país d’Ismael, els lamanites l’agafaren i el lligaren, tal com era el seu costum, de lligar tots els nefites que queien a les seves mans, i dur-los davant el rei. I així, es deixava al plaer del rei de matar-los o retenir-los en l’esclavitud, o de ficar-los a la presó, o llençar-los del seu país, segons el seu voler i plaer.

21. Així és que Ammon fou dut davant del rei que governava el país d’Ismael. I es deia Lamoni, i era descendent d’Ismael.

22. I el rei preguntà a Ammon si el seu desig era de sojornar al país entre els lamanites, o entre el seu poble.

23. I Ammon li digué: Sí, desitjo habitar entre aquesta gent per una estona, i potser fins que em mori.

24. I succeí que el rei Lamoni quedà molt complagut amb Ammon, i manà que li desfessin els lligams; i volia que Ammon prengués per muller una de les seves filles.

25. Però Ammon li digué: No, sinó que seré el teu servent. Així doncs, Ammon es féu servent de Lamoni. I el varen posar amb altres servents per a vetllar els ramats de Lamoni, segons el costum dels lamanites.

26. I després d’haver estat tres dies al servei del rei, mentre anava amb els servents lamanites, portant els seus ramats al lloc d’aigua, el qual anomenaven les aigües de Sebús — i tots els lamanites hi menaven els seus ramats per a abeurar-los —

27. Per tant, mentre Ammon i els servents del rei menaven els ramats a aquest abeurador, heus aquí, uns quants lamanites, que també hi havien abeurat els seus ramats, es posaren a espargir els ramats d’Ammon i dels servents del rei, i els varen escampar en tant que fugiren per tot arreu.

28. Ara, els servents del rei començaren a rondinar, dient: El rei ens matarà ara, com ho ha fet amb els nostres germans, perquè els ramats d’ells foren escampats per la dolenteria d’aquests homes. I es posaren a plorar amargament, dient: Mireu els nostres ramats han estat escampats ja.

29. Ara, ploraven de por de perdre la vida. I quan Ammon veié això, el cor se li inflà de goig, perquè, es deia, els manifestaré el meu poder, o el poder que hi ha en mi, a aquests conservents meus, en restaurar-los aquests ramats al rei, a fi de guanyar-los el cor d’aquests companys meus, per tal de portar-los a creure en les meves paraules.

30. Ara, aquests eren els pensaments d’Ammon, quan veié les afliccions d’aquells a qui ell anomenava germans seus.

31. I succeí que els animà amb les seves paraules, dient: Germans meus, tingueu bons ànims, i anem a cercar els ramats, i els ajuntarem i els portarem altra vegada a l’abeurador; i així li guardarem els ramats al rei i no ens matarà.

32. I succeí que sortiren a cercar els ramats, i seguiren Ammon. Es llançaren amb molta rapidesa, i deturaren els ramats del rei; i els ajuntaren altra vegada a l’abeurador.

33. I aquells homes es posaren altra vegada a escampar els ramats. Però Ammon digué als seus germans: Encercleu els ramats al voltant perquè no fugin. I jo aniré i discutiré amb aquests que espargeixen els nostres ramats.

34. Per tant, feren tal com els manà Ammon, i ell sortí i començà a discutir amb aquells que s’havien posat vora les aigües de Sebús, i no eren pocs.

35. Per això no temien Ammon, perquè creien que un d’ells el podia matar, segons el seu plaer, ja que no sabien que el Senyor havia promès a Mossíah que deslliuraria els seus fills de les mans d’ells. Ni sabien res del Senyor; per tant, es delectaven en la destrucció dels seus germans, i per això es posaven a escampar els ramats del rei.

36. Però Ammon s’avançà i començà a tirar-los pedres amb la fona. Sí, amb molta força llançà pedres entre ells, i en matà alguns, de manera que començaren a meravellar-se de la seva força. Així i tot, estaven furiosos per la mort dels seus germans, i estaven resolts d’abatre’l; per tant, en veure que no el podien colpir pas amb les seves pedres, avançaren amb bastons per a matar-lo.

37. Però heus aquí, a cada un que aixecava el bastó per a colpir-lo Ammon li tallava el braç amb l’espasa; perquè es defensava dels cops d’ells colpejant-los el braç amb el tallant de la seva espasa, de manera que començaren a sorprendre’s i a fugir davant ell. Sí, i no eren pas pocs en nombre; i els féu fugir per la força del seu braç.

38. Ara, sis d’ells havien caigut amb la fona, però no matà a ningú, només el qui fou el seu capitost, amb l’espasa; i tallà tot braç que se li aixecava en contra, i no eren pas pocs.

39. I quan els havia foragitat lluny, tornà, i abeuraren els seus ramats, i els retornaren altra volta al pasturatge del rei. Llavors entraren al rei, portant-li els braços, tallats de l’espasa d’Ammon, d’aquells que havien provat de matar-lo; i els dugueren al rei com a testimoniatge del que havien fet.